Dades, desnivell i cap: rutes que m'han canviat la manera de pensar

Quan em pregunten per què algú que es passa el dia entre servidors, codi i intel·ligència artificial necessita marxar al Pirineu els caps de setmana, la resposta fàcil és "per desconnectar". Però és mentida. No vaig a la muntanya a desconnectar, sinó a reconnectar, i sorprenentment, l'experiència té molt a veure amb les dades i la gestió de projectes complexos.

El GPX com a full de ruta del projecte

Abans de fer un cim, l'analitzo. Miro el mapa topogràfic, estudio el desnivell acumulat, els punts d'aigua i les zones exposades. Descarrego el fitxer GPX i el visualitzo en 3D. Aquesta fase de "pre-producció" és idèntica a l'arquitectura de software. Si comences a caminar (o a programar) sense saber on és el coll, t'acabaràs cremant a la meitat de la pujada.

La muntanya m'ha ensenyat que la dada no és l'objectiu, sinó l'eina. Saber que queden 400 metres de desnivell positiu no fa que la pujada sigui menys dura, però em permet gestionar l'energia. A la feina, els KPIs fan el mateix: no resolen el problema, però et diuen si has d'accelerar o si pots descansar.

La lliçó de la "Pàjara" (Gestió de recursos)

Hi ha un moment en tota ruta llarga on el cos diu prou. El sucre baixa, les cames pesen i el cap et diu que giris cua. En ciclisme i trekking en diem "agafar una pàjara". Superar aquest moment és purament mental i estratègic: menjar, beure, baixar el ritme i posar un peu davant de l'altre.

En el món tecnològic, això és el "Deployment Hell" o el moment crític abans d'un llançament. Quan tot falla i l'equip està esgotat, l'actitud de muntanya s'imposa: no miris el cim, mira només el següent pas. Resol el següent error. I després el següent. La resiliència es s'entrena als camins, no a les oficines amb aire condicionat.

El Silenci Analògic

Vivim en una economia de l'atenció on les notificacions són constants. A partir de 2.000 metres d'alçada, sovint la cobertura desapareix. Aquest silenci no és buit; és espai. És en aquests moments de monotonia física —caminar, respirar, caminar— on el cervell, lliure d'inputs digitals, comença a processar en segon pla els problemes complexos de la setmana. Les millors idees d'arquitectura de sistemes que he tingut mai no han estat davant d'una pissarra blanca, sinó baixant del Puigmal o pedalant per la Cerdanya.

Conclusió: Som màquines biològiques

Optimitzem servidors, netegem codi i entrenem models d'IA, però sovint oblidem fer el manteniment del nostre propi hardware. El trekking, amb la seva barreja de dades (rutes, temps, pulsacions) i natura salvatge, és el meu sistema de *Reboot* setmanal. I us asseguro que dilluns, el codi surt més net.